top of page

Només som noies parlant de sentiments

i això ens sembla suficient, quin puto pal


Candado butifarra

Podria començar donant les gràcies per convidar-me a col·laborar amb la vostra revista, però hauria d’afegir que no he tingut cap idea prou interessant. Pot ser seguiria dient que sé que em vaig comprometre, sé que vaig dir que això per mi estava xupat; però no he pogut, em sap greu. Sé que hauria d’esforçar-me en trobar una excusa creïble que mostrés respecte cap a la vostra feina, una justificació per la meva manca de professionalitat i la veritat és que la tinc: estic malalta. 


A la conversa que assajo davant del mirall es fa un silenci. Merda, no em creieu. Jo tampoc ho faria. Quina persona adulta em creuria? Sono com una nota a l’agenda escrita per una nena trapella que es fa passar pels seus pares per escaquejar-se d’un examen. No cola, els grans no fan servir lletra lligada. Però estic malalta, estic malalta de veritat. El que passa és que la veritat dita molt de veritat sona a mentida, però això tampoc justifica res. 

Que què em passa, em preguntareu els de darrere del mirall. Bona pregunta. És clar, era evident que m’ho preguntaríeu. Has de ser clara, la sinceritat sempre ha estat el teu fort, va: el que a mi em passa és que m’estic tornant subnormal!!! Silenci. I estic espantada, no sé si té cura i si la té pot ser que ja sigui massa tard. Els de darrere del mirall segueixen sense respondre, crec que els hi hauré de donar més detalls. 


Vaig tenir els mateixos símptomes després d’una bona temporada fotent-me popper cada cap de setmana. Igual que ara, notava com el cervell se’m feia cada vegada més petit. Sospito que l’espai entre el múscul (no tinc clar que el cervell sigui un múscul però ni tan sols soc capaç de trobar un sinònim de cervell) i el crani es deu estar fent cada vegada més gran. Si, definitivament ha de ser això el que em passa. Ho crec, perquè com que em costa trobar les paraules per expressar les poques opinions que em queden, acabo comunicant-me amb gestos, negant o afirmant amb el cap. Així que suposo que la mandonguilla (mandonguilla és un bon sinònim de cervell?) que em queda rebota contra l’os del crani, com si fos una maraca. Això fa que m’agafin unes migranyes horribles que m’obliguen a estirar-me al sofà a mirar TikTok durant hores. Cap metge ho recomanaria, està clar que és contraproduent. Tenint en compte la naturalesa de la meva malaltia seria molt millor que llegís un llibre o descobrís quins polítics hi ha ara mateix al congrés dels diputats. Però, com l’alcohòlica que beu per superar la ressaca, estic malalta i s’ha de ser benèvol amb els malalts. 

És com si em diguessis que no et fa pena el teu veí que va morir per culpa d’un càncer de pulmó fulminant perquè fumava dos paquets de tabac al dia. És clar que hauria d’haver deixat de fumar, però s’ha de ser benèvol amb els malalts i compassiu amb els morts: tots podríeu ser ell, tots podríeu ser jo. No us faig pena? No, no tinc càncer de cervell (es pot tenir càncer de cervell? Algú podria preguntar-m’ho? ¡¿Hay un medico en la sala?! ) El que a mi em passa és que estic malalta de mi mateixa. 

Merda, segueixen en silenci. Potser he semblat massa poètica, sempre es corre aquest risc quan es parla massa literal. La veritat dita molt veritat sona a mentida. Ho repetiré: estic malalta de mi mateixa. Fa massa temps que només penso en mi, parlo de mi, em preocupo per mi. Estic malalta de mi. 

Igual que quan em fotia popper cada cap de setmana, fa mesos, inclús anys, que només m’alimento dels meus propis sentiments i, encara pitjor, dels de les meves amigues, que son com els meus però de pitjor qualitat. Que ningú s’ofengui, però sempre és més complex el sentiment propi. Més que res, perquè com que les meves amigues també estan malaltes d’elles mateixes, no tenen prou lèxic per expressar la complexitat total dels seus sentiments i, al final, les nostres certeses sempre son les mateixes, cada dia, al mateix bar: els homes son idiotes, tenim molts traumes i sentir culpa és una merda. Tia, tia, tia estic fatal, fem un cafè? Doncs el meu novio això, doncs aquesta amiga allò altre. Tia, tia, tia, tot va genial a la meva vida però sento un buit. Tia, tia, tia l’altre dia a teràpia no sé què, i que fort, i t’entenc i tot el que necessitis, i poc a poc, cafè a cafè, hem deixat de parlar de llibres, de política, de cine, de res de res... no sé ni si va haver-hi un dia en que vam parlar d’alguna cosa més enllà de nosaltres mateixes. 


Som addictes als llocs comuns, a les converses prefabricades que combinen a la perfecció paraules políticament correctes i mirades de compassió. Som addictes a agafar-nos de la mà i acomiadar-nos amb abraçades massa llargues. Som addictes a parlar de sentiments, dels nostres i dels de les altres. Tertulianes modernes que ja ni tan sols parlen amb passió. Instal·lades en la victimització constant perquè assumir algun tipus de responsabilitat implicaria abandonar el bar i començar a fer alguna cosa de profit, posar-nos en dubte i deixar de ser una extensió de les nostres terapeutes, a les que citem massa sovint per justificar les nostres neures. Si com a mínim ens mostréssim com a neuròtiques, penso, si com a mínim ens cridéssim o ens sacsegéssim. Quina pena que s’hagi acabat Sálvame, penso. Quina pena que ens haguem empassat tota aquesta tabarra de les cures i el respecte. Quina pena que ja ni ens preguntem per la veritat perquè acceptem qualsevol subjectivitat com a real: si tu ho sents així és així i punt. 

Estem malaltes de nosaltres mateixes. Nenes mimades omplint espais públics i privats d’afirmacions absolutes per justificar allò que és inevitable. Convertint en essencial allò que és anecdòtic. Hi va haver un temps en el que això ens va semblar revolucionari, ens vam posar d’acord en compartir les nostres intimitats perquè crèiem que així seriem més lliures, més fortes, més llestes. D’allò concret a allò universal, aquesta era la lògica. De la meva discussió de parella a teoritzar sobre la monogàmia, de teoritzar sobre la monogàmia a parlar sobre l’amor romàntic, de parlar sobre l’amor romàntic a parlar sobre l’amor. D’allò que és propi a allò que és col·lectiu, aquesta era la lògica, no? Però ens vam perdre pel camí, i ens vam enganyar a nosaltres mateixes fent-nos creure que la meva discussió de parella ja era un tema en sí. Que parlar de sentiments ja era l’essencial. I ara semblem homes parlant de futbol: equips, fitxatges i gols; com si el futbol no pogués ser res més. Polítics parlant de vots. Empresaris parlant de diners. Només som noies parlant de sentiments i això ens sembla suficient, quina pena. 


Merda. Fa estona que no tinc en compte als silenciosos de darrere el mirall. Perdó, m’he esverat massa, sempre em passa. Només som noies parlant de sentiments, quina pena!!! Declamo com una actriu antiga per donar peu a la següent rèplica. No passa res Berta, ja col·laborarem en una altra ocasió. Però no hi haurà una altra ocasió, ho sé, la gent s’ha avorrit i ja no queda ningú darrere el mirall. Quin pal, això és el que passa quan parles massa sobre tu mateixa, que fots puto pal. Em sap greu, estic malalta, i els malalts son un puto pal. Gràcies per convidar-me a col·laborar amb vosaltres, però no he tingut una idea prou interessant.





Este articulo es parte de The Posttraumatic VOL.6 "It's hard to focus today".

Puedes conseguirlo aquí. Y suscribirte por aquí.








bottom of page