Ja no és estiu

Toni Spyra

Que els nens són cruels, te n’adones més tard. Que els homes són dolents, també.

Abocats a la bassa, caçàvem carbassudes fins que ens pujava la sang al cap. Les posàvem en pots transparents i, l’endemà, les trobàvem mortes, resseques al sol, mentre les cigales vetllaven.

Jugant, sentíem la urgència de resistir a girar el cap quan sentíem un xiulet que venia de dalt. Sempre acabava sent un penis sortint d’un balcó qualsevol, mirant-te còmplice i remenat entre les mans d’un senyor.

Recordo el moviment de la boca obrint-se i tancant-se, amb uns ulls esbatanats, quan queien a terra o mentre les tenia a la mà.

Recordo el silenci quan vaig despertar al tren, amb una mà aliena i aspre sota els pantalons curts i uns ulls només negres, només pupil·les, esperant qualsevol reacció.

Vaig adonar-me que no era un joc un dia que vam muntar un parc aquàtic amb ampolles de fanta per aquelles a les que ja els començaven a tenir potes. L’endemà no quedava aigua, la majoria estaven al cul, amuntegades agonitzant, o encallades entre les ampolles mal tallades, esbudellades.

Vaig adonar-me que no era un joc quan em va dir que l’havia provocat, que era culpa meva, mentre m’agafava els braços i la cara i em separava les cames. L’endemà em baixava un filet de sang entre les cuixes i ja no era jo.

Al setembre, ja no quedava cap carbassuda. Eren reinetes. I nosaltres havíem après a tirar pedres als porcs.  

Este artículo es parte de The Posttraumatic VOL.9 "USA INVADE EEUU".

Puedes conseguirlo aquí. Y suscribirte por aquí.